MCV: LES LLENGÜES TAMBÉ VOLEN QUE LES ESTIMEM

Per estimar cal conèixer

Mari Catúfols

El caminet era ple de revoltes. Jo les contava. Mon pare em deia que així, quan arribaria a costura, sabria contar.

I em va ensenyar les revoltes a la dreta i les revoltes a l’esquerra. I eixa va ser la primera lliçó de la meua vida.

I fins arribar al capdamunt de la muntanya, vaig contar totes aquestes revoltes

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

–esquerra

–dreta

I en la número trenta vaig parar de contar, perquè no sabia més i perquè mon pare, tot mullat de suor, em va donar pena. I li vaig dir que podíem seure una miqueta. No calia anar tan de pressa. I a la voreta del camí mon pare i jo vàrem seure i vàrem menjar una llesqueta de pa i un ou dur. I mon pare va beure un glop de vi. I jo, aigua. I vàrem xarrar. I mon pare em va contar que sempre que es puja, després es baixa. Que quan un arriba al punt més alt, després haurà de baixar al punt més baix. I aquesta va ser la segona lliçó de la meua vida.

Mon pare fumava un cigarret. I jo, mentrestant, mirava les plantetes a una banda i altra del caminet.

Hi havia de tot –m’ho contava mon pare, mentre el fum blavenc del cigarret li eixia pel nas i la boca- garrofers, pinets que molt de temps abans eren més grans que ara, espígol, penyes de color cendra, cireres de pastor, argelagues, margallons i unes poques oliveres.

I de tot el que mon pare em contava, allò que més m’agradava era el cirerer de pastor. I vaig anar a collir cireretes. Per a mi i per a mon pare. I eren tan atractives que en vaig collir un bon grapat. I quan vaig anar a menjar-me-les, no feien cap gust. I vaig aprendre aquell dia la tercera lliçó de la meua vida: que hi ha coses que de fora semblen meravelloses i quan les proves no valen res.

I encara quedaven nou revoltes fins arribar al capdamunt. Jo vaig dir a mon pare que, com el camí no era massa llarg volia anar a peu, perquè ja era una xiqueta fadrina. I mon pare, com sempre, va dir bé. I al capdamunt les cames em varen tremolar de nou. Mai no podia imaginar, i això que sempre he tingut bona imaginació, el que anava a vore. La mar més blava que mai. Els pins arribaven a la voreta. Hi havia un desnivell –mon pare m’ho deia i va ser la quarta lliçó- de molts metres. Mon pare em va dir quants, però jo no me’n recorde, perquè jo només mirava els pins a la voreta de la mar blava, molt blava. I a mig a mig, una pedra que eixia de l’aigua. I mon pare em va dir que les porcions de terra voltades d’aigua per tots costats s’anomenaven illes. I va ser la cinquena lliçó. I jo li vaig dir que per què les illes estaven soles. I mon pare em va dir que no estaven soles; que les illes per davall la mar s’ajuntaven amb altres terres allà lluny on jo no podia veure-les. I com que jo no podia vore-les, vaig seguir pensant que les illes estaven soles.

I vàrem començar a baixar. A mi em feien mal els peus. I pense –mon pare no m’ho deia– que mon pare devia estar molt fatigat. I tots dos, com que anàvem cap avall, vàrem pujar a la Sabel. I la Sabel ens duia pel caminet, sense parar gens. I el vent m’encegava. I els pins a un costat i a l’altre anaven tan de pressa com nosaltres, però en sentit contrari. I va ser una altra lliçó. I al fons, les casetes blanques de Xàbia, guaitaven i s’amagaven darrere els pins. I les casetes eren menudes. I a poc a poc, anaven fent-se grans. I jo les veia millor. I vaig pensar que totes les coses que de lluny es veuen menudes, de prop són grans. I aquesta lliçó la vaig aprendre jo sola.

Mari Catúfols

Isa Tròlec

Ed. 3 i 4 València

També cal conèixer una llengua per estimar-la.

Per estimar-la, doncs, cal conèixer-la. Cal conèixer primer un mínim de paraules. Aprenem com es diuen algunes coses, com podem saludar, com podem preguntar, demanar, suggerir, expressar.

I normalment el primer aprenentatge és oral. Escoltem i reproduïm allò que hem escoltat. Fins ací tot és un plaer, ens sorprèn cada cosa que descobrim, i això sempre agrada.

Desprès venen les complicacions, ara volem no sols entendre-la. També volem escriure-la.

Doncs, anem per feina.
Ara mirarem de donar unes simples normes per elaborar uns texts polits i endreçats, sense massa complicacions.

Com funciona la nostra llengua?