Mari Catúfols
El caminet era ple de
revoltes. Jo les contava. Mon pare em deia que així, quan arribaria a costura,
sabria contar.
I em va ensenyar les
revoltes a la dreta i les revoltes a l’esquerra. I eixa va ser la primera lliçó
de la meua vida.
I fins arribar al capdamunt
de la muntanya, vaig contar totes aquestes revoltes
–esquerra
–dreta
–dreta
–esquerra
–dreta
–esquerra
–dreta
–dreta
–esquerra
–esquerra
–dreta
–dreta
–dreta
–dreta
–esquerra
–esquerra
–dreta
–esquerra
–dreta
–esquerra
–dreta
–esquerra
–dreta
–dreta
–esquerra
–dreta
–esquerra
–esquerra
–dreta
–dreta
I en la número trenta
vaig parar de contar, perquè no sabia més i perquè mon pare, tot mullat de
suor, em va donar pena. I li vaig dir que podíem seure una miqueta. No calia
anar tan de pressa. I a la voreta del camí mon pare i jo vàrem seure i vàrem
menjar una llesqueta de pa i un ou dur. I mon pare va beure un glop de vi. I jo,
aigua. I vàrem xarrar. I mon pare em va contar que sempre que es puja, després
es baixa. Que quan un arriba al punt més alt, després haurà de baixar al punt
més baix. I aquesta va ser la segona lliçó de la meua vida.
Mon pare fumava un
cigarret. I jo, mentrestant, mirava les plantetes a una banda i altra del caminet.
Hi havia de tot –m’ho
contava mon pare, mentre el fum blavenc del cigarret li eixia pel nas i la
boca- garrofers, pinets que molt de temps abans eren més grans que ara,
espígol, penyes de color cendra, cireres de pastor, argelagues, margallons i
unes poques oliveres.
I de tot el que mon
pare em contava, allò que més m’agradava era el cirerer de pastor. I vaig anar
a collir cireretes. Per a mi i per a mon pare. I eren tan atractives que en
vaig collir un bon grapat. I quan vaig anar a menjar-me-les, no feien cap gust.
I vaig aprendre aquell dia la tercera lliçó de la meua vida: que hi ha coses
que de fora semblen meravelloses i quan les proves no valen res.
I encara quedaven nou
revoltes fins arribar al capdamunt. Jo vaig dir a mon pare que, com el camí no
era massa llarg volia anar a peu, perquè ja era una xiqueta fadrina. I mon
pare, com sempre, va dir bé. I al capdamunt les cames em varen tremolar de nou.
Mai no podia imaginar, i això que sempre he tingut bona imaginació, el que
anava a vore. La mar més blava que mai. Els pins arribaven a la voreta. Hi
havia un desnivell –mon pare m’ho deia i va ser la quarta lliçó- de molts
metres. Mon pare em va dir quants, però jo no me’n recorde, perquè jo només
mirava els pins a la voreta de la mar blava, molt blava. I a mig a mig, una
pedra que eixia de l’aigua. I mon pare em va dir que les porcions de terra
voltades d’aigua per tots costats s’anomenaven illes. I va ser la cinquena
lliçó. I jo li vaig dir que per què les illes estaven soles. I mon pare em va
dir que no estaven soles; que les illes per davall la mar s’ajuntaven amb
altres terres allà lluny on jo no podia veure-les. I com que jo no podia
vore-les, vaig seguir pensant que les illes estaven soles.
I vàrem començar a
baixar. A mi em feien mal els peus. I pense –mon pare no m’ho deia– que mon
pare devia estar molt fatigat. I tots dos, com que anàvem cap avall, vàrem
pujar a la Sabel. I la Sabel ens duia pel caminet,
sense parar gens. I el vent m’encegava. I els pins a un costat i a l’altre
anaven tan de pressa com nosaltres, però en sentit contrari. I va ser una altra
lliçó. I al fons, les casetes blanques de Xàbia, guaitaven i s’amagaven darrere
els pins. I les casetes eren menudes. I a poc a poc, anaven fent-se grans. I jo
les veia millor. I vaig pensar que totes les coses que de lluny es veuen
menudes, de prop són grans. I aquesta lliçó la vaig aprendre jo sola.
Mari
Catúfols
Isa Tròlec
Ed. 3 i 4 València
També cal conèixer una llengua per estimar-la.
Per estimar-la, doncs, cal conèixer-la. Cal conèixer primer un mínim
de paraules. Aprenem com es diuen algunes coses, com podem saludar, com
podem preguntar, demanar, suggerir, expressar.
I normalment el primer aprenentatge és oral. Escoltem i reproduïm allò
que hem escoltat. Fins ací tot és un plaer, ens sorprèn cada cosa que
descobrim, i això sempre agrada.
Desprès venen les complicacions, ara volem no sols entendre-la. També volem escriure-la.
Desprès venen les complicacions, ara volem no sols entendre-la. També volem escriure-la.
Doncs, anem per feina.
Ara mirarem de donar unes simples normes per elaborar uns texts polits i endreçats, sense massa complicacions.
Ara mirarem de donar unes simples normes per elaborar uns texts polits i endreçats, sense massa complicacions.
Com funciona la nostra llengua?
article
|
preposició
|
Pronom feble
|
1 Identifica les contraccions que apareixen al text de Mari Catúfols
